Les línies físiques són cadascuna de les línies que veiem quan llegim un programa. Una línia lògica és el que Python veu com a una instrucció o sentència. Python assumeix de manera implícita que cada línia física correspon a una línia lògica.

Un exemple de línia lògica és la sentència print 'Hola Món'. Quan apareix sola a una única línia (tal i com la veiem en un editor) aquesta sentència correspon també a una línia física.

Per fer el codi més llegible, Python fomenta implícitament que les línies continguin una única sentència.

Si volem especificar més d'una línia lògica a la mateixa línia física, haurem d'explicitar-ho fent servir un punt i coma (;) que separi les línies lògiques. Per exemple,

		
i = 5
print i
		
		

equival a

		
i = 5;
print i;
		
		

i també a

		
i = 5; print i;
		
		

o fins i tot a

		
i = 5; print i
		
		

Amb tot, és molt recomanable que ens acostumem a escriure una única línia lògica a cada línia física, i que només col·loquem una línia lògica en més d'una línia física quan la primera sigui massa llarga d'escriure. Es tracta d'evitar el màxim possible l'ús del punt i coma, de manera que el codi quedi més llegible. De fet, jo mateix mai he fet servir (i ni tant sols he vist usar) un punt i coma en un programa Python.

Un exemple de línia lògica escrita en més d'una línia física pot ser:

		
s = 'Aquesta és una cadena. \
I això continua la cadena.'
print s
		
		

Aquestes línies donen com a sortida:

		
Aquesta és una cadena. I això continua la cadena.
		
		

De la mateixa manera,

		
print \
i
		
		

equival a

		
print i
		
		

Aquest tipus de separació en la que hem de fer servir la barra invertida es coneix com a agrupació explícita de línies. Hi ha també una agrupació implícita de línies quan fem servir parèntesis, claus o claudàtors. Veurem aquest concepte en acció quan considerem les llistes.